Ahir vaig tenir un sopar, en una de les converses algú va parlar d'un noi a qui no conec ni he vist mai però que sembla ser que té les orelles grans...Ah!, no passa res!, aixó s'arregla!...Sí, sí, és veritat, això s'arregla, te les enganxen i ja està!...Jo vaig restar callada davant d'aquesta afirmació que em va semblar, tots els assistents compartien...Desconec com són les orelles d'aquest noi, si són d'elf, gnom o si les té com en Dumbo.
No sé si té algun tipus de complexe o si aquestes orelles li impedeixen mantenir l'equilibri si fa vent, però encara ara hores després d'haver sopat em pregunto...perquè se les ha "d'arreglar"?...que no li funcionen?...VISCA LES ORELLES GRANS, ELS NASSOS GRANS, ELS HOMES CALVS I LES DONES RODONES!!! Sí senyor!, Això és diversitat!! Ens hem convertit en esclaus, esclaus del nostre cos, el nostre armari, la nostra feina...Volem ser perfectes i viure en un món perfecte, però per sort el món no és un parc temàtic,(per molt que ens hi entosudim), la vida és vida i és mort, hem de riure i plorar, hi ha bellessa però també lletjor, si no hi hagués foscor no podríem veure la llum i si només hi hagués llum tots seríem cecs.
I tot això ho dic jo, un dona a la que li encanta comprar-se roba i amb tantes cadenes que a vegades sembla un fantasma...però també ho dic jo, la mateixa dona que vol anar trencant les seves cadenes fins a sentir-se plenament lliure.
