Aquestes afirmacions i el fet d'escoltar com molts dels espectadors sortien de la sala als 20 minuts d'haver-se inicial la projecció, em van fer replantejar-me el veure aquest film o algun altre.
A les taquilles del cinema, vaig expressar-li al meu amic els meus temors de que la peli no m'agradés gens, pensava que m'avorriria com una ostra i m'agafaria una ansietat d'aquelles que et fan bellugar-te sense solta ni volta sobre la butaca. Afortunadament, el meu amic és savi i em va convèncer en pronunciar aquestes paraules: Com saps que no t'agradarà si encara no l'has vist?...
I va ser així com vàrem entrar a la sala número 2, (tot i que jo, encara duia els meus temors dins del bolso...).
La pel·lícula no em va agradar, em va hipnotitzar, em va captivar, em va fer sentir i em va entusiasmar...
Li agraeixo al meu acompanyant que hagués pronunciat aquelles paraules, de no ser així m'hauria perdut una gran pel·lícula, capaç de mostrar a través d'imatges espectaculars, (tot i la senzillesa de moltes d'elles), i de les relacions i sensacions dels seus protagonistes, la vida en estat pur...
