Material Sensible

Fa unes hores m'he comprat un llibre, La ley del espejo,  feia alguns mesos que l'havia vist al prestatge d'una llibreria, (i exposat també), el veia, l'agafava, em llegia la contraportada però acabava tornant-lo a deixar allà on era..

Fa una estona he acabat de llegir-lo...és un llibre petit, de poques planes, i amb grans espais entre els fragments,  un llibre que a simple vista pot semblar el típic llibre d'auto-ajuda, no m'agraden els llibres d'auto-ajuda, suposo que és per això que no em decidia a endur-me'l a casa.

Amb cert temor, he començat a llegir-lo al Tram, intuïa que podria remoure'm alguna que altra emoció, però tot i això,  he decidit aventurar-me i iniciar la seva lectura en un dels seients del T3. En més d'una ocasió he hagut de deixar de llegir, i mirar dissimuladament per la finestra, procurant que els meus ulls no deixessin vessar cap llàgrima, (els ulls plorosos no els he pogut evitar...).

He arribat a casa i he acabat de llegir-lo, i sí, a casa com que no em veia ningú, he deixat que alguna llàgrima conegués la llibertat.

Les persones que em coneixen de debò, em sobren dits d'una mà a l'hora de comptar-les, saben que sóc una dona sensible, i segurament, si alguna em llegeix, sabrà que és fàcil fer-me emocionar...Aquest petit llibre m'ha tocat la fibra sensible,  i he sabut que més tard o més d'hora, hauré de reconciliar-me amb algunes persones a les que tot i que m'estimo molt, internament no puc deixar de retreure'ls-hi coses...

Malauradament, sovint em perdo entre els meus núvols, oblidant-me d'expressar com cal la meva gratitud davant d'alguns fets, detalls, gestos,..(és curiòs, ja que dins meu sí que puc sentir-la de manera sincera, però em costa molt expressar-la d'una manera autèntica).

Perdonar de debò, se'm presenta com una tasca més difícil, ja que el primer pas és reconèixer la ferida que t'han fet, i això a les persones amb cert punt orgullós, diguem que no ens resulta massa senzill ...

Deixaré aquest llibre a la vista, per no oblidar-me que un dia d'aquests he de seure i reflexionar...

Amb ànima

M'he enamorat de la lletra d'aquesta cançó, em sembla bellíssima.

Aquests darrers mesos he cercat persones amb ànima, malauradament no li trobo a tothom, i estic contenta d'haver-ne trobat alguna...
Avui he trobat aquesta cançó, que sento que també en té d'ànima...

Fins les properes!

Avui ha estat el meu primer dia de feina, s'han acabat les vacances d'estiu...ohhhhh...
Mentre espero l'arribada de les properes, i donat que em sento acompanyada per la música i les pelis, vaig escoltant i cantant: 

Au-dessus des vieux volcans...

Algún día lo verás...

Pensant en una persona a la que fins fa poc considerava amiga, i amb la que actualment mantinc una dura lluita de poder, m'ha vingut al cap una cançó...

Una cançó que no parla ni d'amistats trencades, ni de lluites de poder, però que internament  se'm representa com tot el que ens separa, tot i que, com deia, no parla en absolut del que ens passa...

Em resulta difícil no seguir participant en aquesta lluita que mantenim, però no és sa, una amistat no pot basar-se en això i encara que no ho hagi vist fins fa poc, fa massa temps que dura. 

Reconec que em sedueix i em tempta dur a terme aquesta lluita de poder, el meu ego, empès per la meva supèrbia, s'infla cada cop que guanya una d'aquestes batalles...i batalla a batalla es va inflant i inflant, fins que arribarà un dia que ni cabrà ell, ni cabré jo per la porta!!...Això no pot ser!, no m'agrada, és lleig i fa pudor...

Noia, em sap greu però a partir d'ara t'hauràs de buscar un altre lluitador@ de sumo, jo baixo del ring. Baixo també del vaixell a la deriva d'aquesta pseudo-ficticia-amistat, que va ser però ja fa temps que no és...No sé com m'hi enfrontaré quan es presenti la ocasió de pujar al ring, ni com m'ho faré per desembarcar al port més proper,  però sento que és el que he de fer.

Sé que no em llegiràs, i em sap greu que no m'hagis llegit mai, ni aquí, ni en persona, em responsabilitzo de la part que em toca, la part que, per comoditat, seguia ballant al so d'una melodia que no era la meva, però hi ha una altra part, aquella de la que no me'n responsabilitzo, que malauradament per mi, s'ha quedat colejant en l'aire, i que m'hauria agradat que agafessis al vol quan vaig brindar-te'n la corda...

De com gaudir escoltant la banda sonora d'uns somnis trencats...

Fa 2 o 3 anys vaig veure la pel·lícula Requiem por un Sueño, no l'he vist més des d'aleshores, però la seva banda sonora, (del compositor Clint Mansell), de tant en tant segueix ressonant dins meu...
(Personalment m'agrada escoltar-la amb el volum alt)

London Eye o El Ojo que todo lo Ve

Segons el mite egipci, Horus, era el fill d'Osiris, (Osiris havia estat mort a mans del seu germà Seth). Per venjar la mort del seu pare, Horus va combatre amb Seth, i en una d'aquestes lluites va perdre el seu ull esquerre.

Per tal que Horus pogués recuperar la seva visió, Thot va substituir l'ull perdut pel Udyat, un ull especial que tenia propietats màgiques.

La vista és el sentit que ens permet captar la forma i el color del món que ens envolta en la distància. Però aquesta percepció del nostre entorn, és diferent per uns que per altres, a vegades depèn de la mirada i a vegades depèn dels ulls que miren.

Com a persona miop que sóc, em costa veure-hi de lluny, hi veig borrós i no acabo de distingir les formes; vaja, dit d'una altra manera, no hi veig bé.

Quan m'aturo i deixo que el meu cap parli en un altre llenguatge, me n'adono que segurament aquesta deficiència visual que tinc a nivell físic, deu ser també present a nivell simbòlic. És a dir, que a vegades em costa veure amb claredat i a vegades, tot i que hi veig clarament, no hi vull veure.

Tot i això, sento que internament hi veig més clar del que crec; i exactament igual que quan vaig pel carrer i no veig del tot el nom del carrer on sóc, alguns cops m'esforço per acabar de distingir-ne les lletres, però d'altres no...d'altres ho deixo estar...

Després d'haver-ho deixat estar durant anys, vaig voler treure'm les ulleres i veure-hi clar; i així, de manera natural i sense forçar res, vaig anar exposant-me, amb l'objectiu de veure allò que durant molt de temps no he volgut veure o potser amb l'objectiu esperançador de trobar quelcom que em digués que anava errada i que sóc més miop del que sembla.
Malauradament o afortunadament, (segons es miri), les meves diòptries internes no han augmentat, m'hauria agradat trobar una reciprocitat que no va estar present, de fet aquesta era una de les meves reivindicacions i hauria volgut també no sentir-me superior, aquest és un punt que he de millorar.

Un amic em va dir que viatjar és bo per l'esperit; és curiós, diria que quan marxo físicament de la meva ciutat, em costa menys bellugar-me a nivell emocional, és com si al desplaçar el meu cos, algunes de les emocions que durant temps han restat quietes però latents, comencessin també a desplaçar-se, a posar-se en el seu lloc.

Segurament és això el que he fet a Londres: deixar d'ocupar un lloc que ja no em toca i posar-me en el que sento que és el meu lloc.