Jano

Jano, el déu de les dues cares, de les portes, dels finals i dels principis...

Recordo que un cop vaig regalar una petita tauleta amb una representació bellíssima de Jano, por aquel entonces desconeixia el seu significat, però des de llavors 

he aprés alguna que altra cosa.

Venerat a Roma, a Jano se li dedicava el mes de Gener, (Ianuarius); el primer mes de l'any, (el mes en el que vaig nèixer), i a ell se li consagraven també tots els dies 1 de cada mes.

Jano és un déu dual que coneix el present i deixa enrera el passat per mirar cap el futur, 

tanca etapes i n'inicia de noves.

Ara que sóc a punt de fer cap a Roma, (si l'Aire i la Terra em permeten volar), simbòlicament per a mi tot un pas això del viatget a Roma, que  "casualment" està coincidint en un moment en que en el meu entorn social està a punt de tancar-se una porta
i d'obrir-se'n una altra...

I és així, tal i com apareix en aquesta representació el déu Jano, com em sento, amb una clau a la mà; ara només cal que agafi el valor suficient per posar la clau al pany 
i obrir la porta, però sobretot, 
cal que sigui prou valenta per tancar la que deixo enrera.

Primavera

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula Nadie Conoce a Nadie, només el títol ja em fascina, però en una de les escenes Simón, interpretat per Eduardo Noriega expressava una sensació, una sensació que malauradament vaig adonar-me que jo també comparteixo:


"Muchas veces tengo la sensación de estar pasando por encima de mi propia vida sin enterarme, como s la cosa no fuera conmigo, como si todo fuera eventual: 
la casa, el trabajo, hasta los sentimientos..."

He de dir prou a tanta eventualitat i he de començar a agafar consciència de l'avui i l'ara, els dies passen i no tornen, els moments passen i si no els agafes s'escapen, tot té data de caducitat, també jo tinc data de caducitat i aquesta pot arribar en qualsevol moment.

És primavera, la temporada en la que la meva preuada donzella de l'inframón deixa el seu regne per restar uns mesos a la superficie al costat de la seva mare, però també per deixar-se veure, per deixar-se sentir i per gaudir. 

Durant aquests propers mesos deixa de ser la guia de les ànimes perdudes permetent-se ser una altra cara de si mateixa, convertint-se així en la que vol embriagar-se amb la olor de la vida, la que es vol deixar acaronar pels rajos de sol, la que anhela sentir, la que desitja abraçar la vida.

 Benvinguda Primavera, i és clar, Benvinguda Perséfone