Bones Festes!!

El Roto

Christmas City

Tocant de peus a terra

 

M'identifico amb ella i m'imagino practicant algun dels meus exercicis habituals: volant, somiant, desconnectant...

La diferència entre ella i jo està en la figura d'ell.

Ella sap que pot seguir volant, i somiant, i desconnectant... 

Sap que té un lloc on aterrar i descansar...

The promenade de Marc Chagall

Qüestió de Gens...

25 de Novembre Dia Internacional Contra la Violència de Gènere

De Tardor

La tardor és l'estació  de l'any representada pels antics grecs, en forma d'una dona que duia un penjoll de raïms i un cistell amb fruites. Som a l'estació de la collita.

Literàriament representa la vellesa i, a nivell intern, el recolliment, un estar més cap a endins que cap a fora.

The Wall

Durant el dia d'avui, venien a mi en forma de flash, alguns dels moments viscuts dissabte: imatges, frases, paraules, escenes, pensaments purs i, algun que altre pensament menys pur...

Sóc lenta per natura, així que puc dir que ha estat entre ahir i avui, dies després de la trobada, quan he posat en ordre les emocions i sensacions viscudes.

En certa manera, em sorprèn alguna de les meves paraules, i també alguna de les meves mostres d'afecte. 

Acostumo a cuidar i desar les meves emocions com si fossin peces de col·leccionista, les tracto amb tanta cura que això fa que no em deixi veure fàcilment. Però en menor o major mesura, dissabte em vaig mostrar; de fet et vaig explicar alguna de les meves fantasies, (la pura, la impura me la guardo...); crec que vas poder veure alguna faceta meva que no trec massa a passejar, i alguna que altre emoció rera algun gest afectuós.

El millor de tot això, és que m'agrada haver-t'ho mostrat.

He de reconèixer que també jo tinc por, i dubtes…

Les meves pors són originàries d'un altre lloc, venen del país de les Ferides de Guerra viscudes. 

Afortunadament, no sempre són presents, hi ha moments en  que marxen i retornen al lloc d'on han sortit, i allà, en aquella zona freda i llunyana, resten adormides, com si estiguessin hivernant...

És llavors, quan altres emocions procedents de zones menys obscures, comencen a ocupar el seu lloc. Aquestes són emocions molt més xules, se m'apropen i a cau d'orella, suaument em diuen: Que bé poder sentir aquesta colla d'emocions, gaudeix-les, viu-les...

I és aleshores quan em resulta difícil posar en pràctica la fórmula màgica del mur de contenció...Segurament perquè en el meu fons, sé que les emocions s'han de viure, i més aquestes tan xules!...

Uhmm...

...Feia massa temps que no l'escoltava, aquests dies em ve molt de gust sentir la seva música...

Córrer

He començat a córrer; després d'anys i més anys sense haver practicat cap mena d'esport, ara he començat a córrer.

Corro pel carrer com per la vida: rera el conill blanc. 

A vegades el meu peu dret es creua patosament davant del meu peu esquerre, a vegades corro al ritme d'algú altre, a vegades el meu ego es torna el protagonista...però a vegades em sento bé, a vegades trobo el meu ritme i, és llavors quan corro sense sentir que corro, sense cansar-me, sense sentir el que m'envolta; simplement corro.

Encara és aviat, he sortit a córrer pocs dies, però m'agrada.

Sé que necessito trobar el meu ritme, com a la vida, necessito trobar allò que un bon dia em va caure dins el cau del conill blanc, aquest cop he d'estar atenta, i no deixar que se m'escapi entre la boira de cabòries i malsons forànies.

Energia

Aire

Per Acaronar

Sento les seves cançons i m'envaeixen les ganes de sentir-me embolcallada, d'acaronar i de ser acaronada...Però, potser no és la seva música, potser és que em ve molt de gust començar a compartir les meves coses amb algú...

Mi Pie Izquierdo

Els peus són els que suporten el pes del nostre cos, els que ens anclen a la Terra, hi ha qui afirma fins i tot que són el símbol de l'ànima. 

Personalment no m'agrada aquesta darrera afirmació, els meus peus, aquells que em porten pel món, pateixen una petita deformació, simbòlicament sí que crec que això és una mostra clara de com camino pel món que m'envolta i, m'alleuja pensar que en aquest darrer any i així, sense fer res, aquesta deformació no ha anat a més, més aviat em sembla que ha minvat...si són les meves ganes de veure-ho les que fan que els meus ull m'enganyin, o si això és una veritat com un temple, ja no ho tinc tan clar...

Són la part del meu cos que m'acomplexa, em fa vergonya mostrar-los; quan sóc a la platja els amago sota la sorra i, penso que si aquests són el símbol de la meva ànima, és que aquesta deu patir també alguna lleugera deformació...En aquest cas, m'agrada pensar que potser fruit d'aquesta mancança, la meva ànima hagi desenvolupat alguna altra cosa, alguna facultat meravellosa i única que l'ajudi a compensar aquesta petita malformació...
Simbolisme
Mi pie izquierdo

Un Desig

 

...Ser trobada...

Luna Creciente

"...Y digo adiós, y me cansa lo romántico del dolor, y con amor, me deshago del abismo de mi interior...

Click

Avui una persona a la que m'estimo m'ha fet  fora del facebook, (allò que dirien: ya no me quiere de amiga), ha preferit fer-me fora que dir-me adéu, o fins aviat, o fins i tot ho ha preferit abans que dir-me que de què vaig, o que me'n vagi a la merda!, i això em dol.

Segurament no vaig fer-ho bé, però em vaig acomiadar amb un fins aviat, i un cop més vaig obtenir el silenci per resposta...Un silenci que finalment avui s'ha vist trencat per un click, un click que ha sonat sec i llunyà, click...i després: més silenci...

 

EnNUBLAda

Dicen que cada animal esconde un misterio, yo miro adentro y veo sólo un océano...

La calle está repleta de señuelos, la gente sigue a trompicones, el cielo da un paso atrás, y soy una veleta sin viento, y aunque dé vueltas y vueltas, y vueltas, y vueltas...

Yo contaré las horas al revés, cambiaré los relojes del mundo entero, perseguiré mis pasos otra vez, y si no encuentro la respuesta yo te juro, hoy me la invento, 

me la invento...

Arrimaditada arrancando, pegada a la pared, voy sin prisa pero avanzo, camino del revés, nunca hay tramos para abajo, 
todo cuestas, ya me ves...

Ya no me importa el tiempo, si es eterno, ya no me importa el viento, si aún puedo respirar, y soy una veleta sin viento, un barco a la deriva soy, buscando un encuentro, uñas y dientes hoy soy, pá descifrar mi misterio y aunque dé vueltas y vueltas, 
y vueltas, y vueltas...

Yo contaré las horas al revés, cambiaré los relojes del mundo entero, perseguiré mis pasos otra vez, y si no encuentro la respuesta yo te juro, hoy me la invento, 
me la invento...

Una vuelta, "Una maleta y un perro"; Nubla

Tancant Portes

Avui he tancat una porta, una porta per on la corrent d'aire era tal que corria el risc de fer-me mal.

Una porta que feia massa temps que era oberta, i el fred que per ella entrava, ho deixava tot cobert d'una capa de glaç.

Em costa tancar portes, i també em costa obrir-ne...

I això que anhelo obrir-ne de noves, sobretot n'hi ha una que m'agradaria obrir, una  porta per on entri la brisa fresca, una brisa de flaire embriagador que m'acaroni la pell al seu pas...

Material Sensible

Fa unes hores m'he comprat un llibre, La ley del espejo,  feia alguns mesos que l'havia vist al prestatge d'una llibreria, (i exposat també), el veia, l'agafava, em llegia la contraportada però acabava tornant-lo a deixar allà on era..

Fa una estona he acabat de llegir-lo...és un llibre petit, de poques planes, i amb grans espais entre els fragments,  un llibre que a simple vista pot semblar el típic llibre d'auto-ajuda, no m'agraden els llibres d'auto-ajuda, suposo que és per això que no em decidia a endur-me'l a casa.

Amb cert temor, he començat a llegir-lo al Tram, intuïa que podria remoure'm alguna que altra emoció, però tot i això,  he decidit aventurar-me i iniciar la seva lectura en un dels seients del T3. En més d'una ocasió he hagut de deixar de llegir, i mirar dissimuladament per la finestra, procurant que els meus ulls no deixessin vessar cap llàgrima, (els ulls plorosos no els he pogut evitar...).

He arribat a casa i he acabat de llegir-lo, i sí, a casa com que no em veia ningú, he deixat que alguna llàgrima conegués la llibertat.

Les persones que em coneixen de debò, em sobren dits d'una mà a l'hora de comptar-les, saben que sóc una dona sensible, i segurament, si alguna em llegeix, sabrà que és fàcil fer-me emocionar...Aquest petit llibre m'ha tocat la fibra sensible,  i he sabut que més tard o més d'hora, hauré de reconciliar-me amb algunes persones a les que tot i que m'estimo molt, internament no puc deixar de retreure'ls-hi coses...

Malauradament, sovint em perdo entre els meus núvols, oblidant-me d'expressar com cal la meva gratitud davant d'alguns fets, detalls, gestos,..(és curiòs, ja que dins meu sí que puc sentir-la de manera sincera, però em costa molt expressar-la d'una manera autèntica).

Perdonar de debò, se'm presenta com una tasca més difícil, ja que el primer pas és reconèixer la ferida que t'han fet, i això a les persones amb cert punt orgullós, diguem que no ens resulta massa senzill ...

Deixaré aquest llibre a la vista, per no oblidar-me que un dia d'aquests he de seure i reflexionar...

Amb ànima

M'he enamorat de la lletra d'aquesta cançó, em sembla bellíssima.

Aquests darrers mesos he cercat persones amb ànima, malauradament no li trobo a tothom, i estic contenta d'haver-ne trobat alguna...
Avui he trobat aquesta cançó, que sento que també en té d'ànima...

Fins les properes!

Avui ha estat el meu primer dia de feina, s'han acabat les vacances d'estiu...ohhhhh...
Mentre espero l'arribada de les properes, i donat que em sento acompanyada per la música i les pelis, vaig escoltant i cantant: 

Au-dessus des vieux volcans...

Algún día lo verás...

Pensant en una persona a la que fins fa poc considerava amiga, i amb la que actualment mantinc una dura lluita de poder, m'ha vingut al cap una cançó...

Una cançó que no parla ni d'amistats trencades, ni de lluites de poder, però que internament  se'm representa com tot el que ens separa, tot i que, com deia, no parla en absolut del que ens passa...

Em resulta difícil no seguir participant en aquesta lluita que mantenim, però no és sa, una amistat no pot basar-se en això i encara que no ho hagi vist fins fa poc, fa massa temps que dura. 

Reconec que em sedueix i em tempta dur a terme aquesta lluita de poder, el meu ego, empès per la meva supèrbia, s'infla cada cop que guanya una d'aquestes batalles...i batalla a batalla es va inflant i inflant, fins que arribarà un dia que ni cabrà ell, ni cabré jo per la porta!!...Això no pot ser!, no m'agrada, és lleig i fa pudor...

Noia, em sap greu però a partir d'ara t'hauràs de buscar un altre lluitador@ de sumo, jo baixo del ring. Baixo també del vaixell a la deriva d'aquesta pseudo-ficticia-amistat, que va ser però ja fa temps que no és...No sé com m'hi enfrontaré quan es presenti la ocasió de pujar al ring, ni com m'ho faré per desembarcar al port més proper,  però sento que és el que he de fer.

Sé que no em llegiràs, i em sap greu que no m'hagis llegit mai, ni aquí, ni en persona, em responsabilitzo de la part que em toca, la part que, per comoditat, seguia ballant al so d'una melodia que no era la meva, però hi ha una altra part, aquella de la que no me'n responsabilitzo, que malauradament per mi, s'ha quedat colejant en l'aire, i que m'hauria agradat que agafessis al vol quan vaig brindar-te'n la corda...

De com gaudir escoltant la banda sonora d'uns somnis trencats...

Fa 2 o 3 anys vaig veure la pel·lícula Requiem por un Sueño, no l'he vist més des d'aleshores, però la seva banda sonora, (del compositor Clint Mansell), de tant en tant segueix ressonant dins meu...
(Personalment m'agrada escoltar-la amb el volum alt)

London Eye o El Ojo que todo lo Ve

Segons el mite egipci, Horus, era el fill d'Osiris, (Osiris havia estat mort a mans del seu germà Seth). Per venjar la mort del seu pare, Horus va combatre amb Seth, i en una d'aquestes lluites va perdre el seu ull esquerre.

Per tal que Horus pogués recuperar la seva visió, Thot va substituir l'ull perdut pel Udyat, un ull especial que tenia propietats màgiques.

La vista és el sentit que ens permet captar la forma i el color del món que ens envolta en la distància. Però aquesta percepció del nostre entorn, és diferent per uns que per altres, a vegades depèn de la mirada i a vegades depèn dels ulls que miren.

Com a persona miop que sóc, em costa veure-hi de lluny, hi veig borrós i no acabo de distingir les formes; vaja, dit d'una altra manera, no hi veig bé.

Quan m'aturo i deixo que el meu cap parli en un altre llenguatge, me n'adono que segurament aquesta deficiència visual que tinc a nivell físic, deu ser també present a nivell simbòlic. És a dir, que a vegades em costa veure amb claredat i a vegades, tot i que hi veig clarament, no hi vull veure.

Tot i això, sento que internament hi veig més clar del que crec; i exactament igual que quan vaig pel carrer i no veig del tot el nom del carrer on sóc, alguns cops m'esforço per acabar de distingir-ne les lletres, però d'altres no...d'altres ho deixo estar...

Després d'haver-ho deixat estar durant anys, vaig voler treure'm les ulleres i veure-hi clar; i així, de manera natural i sense forçar res, vaig anar exposant-me, amb l'objectiu de veure allò que durant molt de temps no he volgut veure o potser amb l'objectiu esperançador de trobar quelcom que em digués que anava errada i que sóc més miop del que sembla.
Malauradament o afortunadament, (segons es miri), les meves diòptries internes no han augmentat, m'hauria agradat trobar una reciprocitat que no va estar present, de fet aquesta era una de les meves reivindicacions i hauria volgut també no sentir-me superior, aquest és un punt que he de millorar.

Un amic em va dir que viatjar és bo per l'esperit; és curiós, diria que quan marxo físicament de la meva ciutat, em costa menys bellugar-me a nivell emocional, és com si al desplaçar el meu cos, algunes de les emocions que durant temps han restat quietes però latents, comencessin també a desplaçar-se, a posar-se en el seu lloc.

Segurament és això el que he fet a Londres: deixar d'ocupar un lloc que ja no em toca i posar-me en el que sento que és el meu lloc.

Missing

Missing total és com estic; demà acabo els examens, demà!!...quasi a finals de juliol!, l'agobio m'ha atrapat i duc uns dies...però ja no em resta res demà acabo i d'aquí una setmana em sentiré plenament lliure: Seré de vacances!!

(En un futur no llunyà, espero sentir-me plenament lliure estigui o no de vacances...)

Mentrestant em ve de gust una cançó...

Darrerament...

És tal qual...no he d'afegir res més.

El Roto

Ain't Got No...

Amb el pas dels anys vaig sent conscient de quelcom que abans no era capaç de veure:  la saviesa que atorga anar fent camí...
Sí, és cert que físicament una no està com estava quan en tenia 20, però em sembla, (o potser és el que vull pensar!), que vaig assolint una altra tipus de bellesa, una bellesa més serena, més madura i més savia.
Res és com em pensava que seria, a la meva edat m'imaginava amb fills, parella, casa, feina...vaja, imaginava una familia Brady!, (amb menys fills però amb el mateix bon rotllo)...suposo que m'imaginava una paraula: estabilitat, (i res més lluny de la realitat...), de tot plegat segurament i tot i que no m'agrada reconèixer-ho, el que més por em fa és que passin els anys i seguir sense un lloc on sentir-me vinculada, sense una persona que m'estimi i a la que estimar, sense haver sabut què és ser mare...seguir sense tenir quelcom on aferrar-me...
Per sort, tot i aquestes pors i desitjos, tampoc vull agafar el primer tren de mercaderies que passi amb destí a Sibèria i sense efectuar cap parada, així que de moment, miraré de seguir fent els meus pasets, que ara per ara s'encaminen cap a la llibertat, la llibertat de ser jo i de fer tot allò que m'ajudi a seguir sent.

Arriba l'Estiu!!

Ara que arriba l'estiu, ara que el meu mite passeja per la vora del mar, vull formular un desig...

Que l'estiu regni també al meu interior

 De moment...jo cant sa lluna i sa estrella...

Cançó: Antònia Font

El meu viatge a Roma

He "descobert" Roma, i dic "descobert" entre cometes ja que encara em queda molta Roma per descobrir...

Però en record del meu viatge a Roma, i donat el meu esperit "somiador" que gràcies a la deesa Luna, (la Selene grega), em permet imaginar-me els romans antics caminant sota la pluja pels carrers adoquinats, sentir-me una convidada a la casa d'August, escoltar els crits, sentir la por i la emoció dels assistents al Coliseu,...en record de tot això i molt més em ve de gust deixar aquí una cançó que he descobert recentment i que em transporta a través del temps a la Ciutat Eterna...

Jano

Jano, el déu de les dues cares, de les portes, dels finals i dels principis...

Recordo que un cop vaig regalar una petita tauleta amb una representació bellíssima de Jano, por aquel entonces desconeixia el seu significat, però des de llavors 

he aprés alguna que altra cosa.

Venerat a Roma, a Jano se li dedicava el mes de Gener, (Ianuarius); el primer mes de l'any, (el mes en el que vaig nèixer), i a ell se li consagraven també tots els dies 1 de cada mes.

Jano és un déu dual que coneix el present i deixa enrera el passat per mirar cap el futur, 

tanca etapes i n'inicia de noves.

Ara que sóc a punt de fer cap a Roma, (si l'Aire i la Terra em permeten volar), simbòlicament per a mi tot un pas això del viatget a Roma, que  "casualment" està coincidint en un moment en que en el meu entorn social està a punt de tancar-se una porta
i d'obrir-se'n una altra...

I és així, tal i com apareix en aquesta representació el déu Jano, com em sento, amb una clau a la mà; ara només cal que agafi el valor suficient per posar la clau al pany 
i obrir la porta, però sobretot, 
cal que sigui prou valenta per tancar la que deixo enrera.

Primavera

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula Nadie Conoce a Nadie, només el títol ja em fascina, però en una de les escenes Simón, interpretat per Eduardo Noriega expressava una sensació, una sensació que malauradament vaig adonar-me que jo també comparteixo:


"Muchas veces tengo la sensación de estar pasando por encima de mi propia vida sin enterarme, como s la cosa no fuera conmigo, como si todo fuera eventual: 
la casa, el trabajo, hasta los sentimientos..."

He de dir prou a tanta eventualitat i he de començar a agafar consciència de l'avui i l'ara, els dies passen i no tornen, els moments passen i si no els agafes s'escapen, tot té data de caducitat, també jo tinc data de caducitat i aquesta pot arribar en qualsevol moment.

És primavera, la temporada en la que la meva preuada donzella de l'inframón deixa el seu regne per restar uns mesos a la superficie al costat de la seva mare, però també per deixar-se veure, per deixar-se sentir i per gaudir. 

Durant aquests propers mesos deixa de ser la guia de les ànimes perdudes permetent-se ser una altra cara de si mateixa, convertint-se així en la que vol embriagar-se amb la olor de la vida, la que es vol deixar acaronar pels rajos de sol, la que anhela sentir, la que desitja abraçar la vida.

 Benvinguda Primavera, i és clar, Benvinguda Perséfone

Moments Baixos

En estos momentos, que intuyo plagados de emociones confusas y de sentimientos extraños, nebulosos, bajos,...En estos momentos quiero acompañarte y en forma de símbolo te dejo aquí esta melodía y

un abrazo enorme. 

Amicus

 

Estimat Charlie,

Una cara semblant a la teva és la que se'm va quedar a mi dilluns...

És ben clar que totes les relacions s'han de cuidar, si no es cuiden van caient en l'apatia i d'aquí a l'agonia i a la mort hi ha només un pas.

És important la sinceritat, tant per lo bó com per lo dolent, però no  una sinceritat basada en les recriminacions, que només provoquen  més recriminacions...si no una sinceritat que neixi de l'interior, cadascuna de les parts ha de sincerar-se amb si mateix,: He estat egoista?, he pogut ofendre?, he estat una interessada?...

Com tot a la vida, les relacions també es transformen, neixen, creixen o no, i moren o viuen tot depèn de com les cuidem i del valor que els hi atorguem.

Hi ha amics de la infància, de l'adolescència, de la joventut i de l'edat adulta; hi ha persones que aconsegueixen mantenir alguna de les seves amistats vives durant totes aquestes etapes.

Però també hi ha relacions que s'estanquen en una etapa, i tot i que de tant en tant està bé recordar moments passats, no es pot viure del record, (ni es pot ni vull viure del record fent veure una cosa que no és).

Per mi, les relacions viuen a través de l'esperit de les persones que les composen i vet aquí la importància de la sinceritat i del respecte vers l'altre, però sobretot la sinceritat i el respecte vers un mateix.

Jo em trobo ja en l'edat adulta, en el darrer any he crescut molt i molt de pressa, (més que la meva estimada Alicia), i coses que veia de manera borrosa les veig ara amb una llum aclaparadora. 

He evolucionat i segueixo caminant i per tant transformant-me... 

Ara la meva faceta d'eterna Koré, (una de les cares més rellevants del políedre que em conforma), està començant a deixar-li espai a una nova faceta: la de Dona enlloc de la de Nena/Noia.

Una dona que tot i que encara no sap què fer amb moltes  qüestions de la seva vida, finalment sap que desitja tenir relacions de qualitat: Desitjo tenir relacions de qualitat.

Em vull envoltar de persones que sàpiguen rebre però que també sàpiguen donar, que es respectin a si mateixes; persones que m'acompanyin en el camí i que no em tallin les ales, que m'estimin pel que sóc i no pel que volen que sigui ni pel que vaig ser o semblar ser, persones que no passin de mi i no persones que fan veure que no passen...

Charlie, ja va sent hora que comenci a deixar de consumir la meva energia en les persones que passen de mi, mirant un cop i un altre que em facin cas: ey...sóc aquí...ey...m'ha passat això... (sí, és absurd però tinc el punt aquest d'absurditat molt integrat dins meu...un punt a millorar...) .

¿No trobes que ha arribat el moment de començar a centrar aquesta energia en aquelles persones que m'envolten i que no només no passen de mi, sinó que em compten i/o volen comptar-me entre les seves amistats?

Jo trobo que sí: m'ho mereixo i s'ho mereixen.

És el moment d'obrir els meus braços a les futures amistats de la meva nova etapa: la de la dona que sóc.

PD.¿Recordes allò que et deia de que l'univers conspira a favor dels somiadors?...És cert, m'ha tornat a passar: ara que vull començar a establir noves i bones relacions han reaparegut algunes persones a la meva vida, persones que ara en l'edat adulta em ve de gust redescobrir...

Per començar el cap de setmana com cal

 Per mi, Manel,  ha estat un descobriment que  vull compartir.
M'agrada, per peculiar, autèntic, original, senzill, sense pretensions,...Definitivament, m'agrada

 

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Sóc dona, de 35 anys i soltera.

Cada dia sóc més conscient de que de manera diaria hem de fer sentir la nostra veu, la igualtat no és a la cantonada i encara queda molt camí per fer...

Des d'aquí vull dir prou a una sèrie de discriminacions que viuen i conviuen entre nosaltres de manera encoberta, tan encoberta que sovint ni tan sols en som conscients:

1.  Al tracte paternalista dels homes de la nostra vida; com si anéssim errades en la nostra concepció de les coses i forma de fer, o senzillament com si no sabessim no sé què, que sembla ser que hauríem de saber i no sabem...

2.  A les series de televisió, pel·lícules i joguines que pretenen crear un batalló de nenes, (que demà seran dones), preocupades únicament pel seu aspecte. (Visca la Pipi Calzaslargas!!!)

3.  Al menyspreu empresarial vers les dones en edat fèrtil; un menyspreu que els porta a creure's amb tot el dret del món per preguntar si tindrem o no fills, (perdoni, però això és la meva vida privada, i vostè, què?, en pensa tenir?!)

4.  A cobrar menys per fer la mateixa feina, (i a sobre havent d'aguantar el punt número 1 i el 3)

5.  Al llenguatge discriminatori que ajuda a mantenir estereotips, tinguem present que el llenguatge estructura la nostra ment, i si el llenguatge ens discrimina...

6.  A que la religió sigui tan summament patriarcal, ¿com pot ser que formi part de la meva tradició  una religió  que ens mostra com a Verge Maria o com a Maria Magdalena???, (el rol de cadascuna ja el coneixem tots); ho sento, però aquesta no pot ser la meva religió. La religió ha de donar serenor i una religió que diu això de les dones no pot ser bona.

7.  A que sen's segueixi instant a ser Super Heroïnes: guapes, treballadores, enginyoses, simpàtiques, netes i polides, somrients, complaents, fantàstiques les 24 hores del dia, sexys, vaja perfectes per la resta del món; però i nosaltres?...Per què deixem que ens facin això?...

8.  A ser legitimades no per nosaltres mateixes sinó a partir dels homes que tenim o no al costat: Hola, em dic Judith i no tinc parella...(ara vindrien uns aplaudiments, se'm saludaria i se'm recolzaria dient: Però existeixes Judith, existeixes!!

9.  A totes les que es tiren pedres entre si mateixes; vull recordar-vos que les pedres, si es tiren, fan mal

10.Als estereotips que pretenen ofegar-nos.

Des d'aquí vull donar les gràcies a totes les dones que han fet i fan sentir la seva veu; i a les que ho faran; cadascuna dins de les seves possibilitats, a gran i a petita escala.
Moltes gràcies per defensar els vostres, els nostres, els meus drets i els de les que vindran.

Com el temps

Cada dia m'acompanyen més pelis però també més música, i una de les melodies que m'acompanyen és aquesta...

El universo conspira

"El universo conspira a favor de los soñadores"...cada dia crec més en que l'Univers conspira a favor dels somiadors, no sé què serà de mi demà però sovint em ve el que demano, així sense més, simplement ve i només cal veure-ho i tenir el valor suficient per agafar-ho...

Una història d'amor

Drácula de Bram Stoker, una de les meves pel·licules preferides, ja de per si la temàtica vampírica m'atrau força, però aquesta història d'amor que perdura més enllà de la mort i es manté viu al llarg del temps és realment fantàstica...

M'encanta

Experimentant...

Dilluns passat vaig començar a donar les primeres passes cap el semi-vegetarianisme.

Sento que serà bo per mi a diferents nivells; d'entrada jo que sóc la reina de la dispersió he començat a cuinar-me; ja no vull arribar i menjar el primer que enganxo; i això ho interpreto com a senyal de que m'he començat a cuidar.

De moment estic en transició mentre procuro anar agafant l'hàbit no només de la cuina, sinó també del tipus de cuina, he d'aprendre noves receptes...

Aquest any vull experimentar, amb el menjar, amb les persones, amb mi i amb les meves relacions amb elles. 

Per mi, aquest és un any de canvis, o al menys és així com ho sento...

Canvi de roba

Quina emoció més estranya la por...
Que n´és de cabrona ella, ens deixa esturats, inmòvils, incapaços de donar un pas, sempre omnipresent, por a la mort, por a la vida...¿o poder és el mateix?
Jo tinc por al rebuig, a que no m'estimin, a ser massa o massa poc, a equivocar-me, a no saber, a no ser,...buf...quin cansanci...
Sra. Por, deixi'm tranquila!
Jo vull entrar al Bosc i si em trobo amb un home llop doncs ja m'espabilaré, que jo també tinc dents i ungles. És clar que si enlloc d'amb un home llop em trobo amb un vampir doncs mira...no estaria malament...
Pot ser que encara no sapiga qui sóc, però una cosa és segura, i és que sóc. 
Sento que començo una nova etapa en la que deixaré, (deixo i estic deixant), coses enrera i ficaré la pota mil i una vegades segur, però necessito començar aquesta  etapa en la que entraré al vestidor, i em canviaré de roba, deixant de ser la dona que he estat fins ara, aquellaqueencaraésaquesta que mirava d'acontentar uns i altres, (tinc a tothom content, menys a mi...), per ser el que sigui que sóc jo, (amb les meves pors i tot, ala!).

Avui faig anys

Aquari és el meu signe, sóc d'Aire i dia a dia més d'aire em sento.
Passen ràpid els anys, ens fem grans, em faig gran i una barreja de melanconia i alegria omple el meu pit. La bellessa jovenivola deixa pas a una altra bellesa, a la bellesa savia, una bellesa que espero poder anar assolint any rera any...
Em sembla maca la xifra, 35, em sento a la meitat del camí, poder per això avui és un dia que en certa manera simbolitza per a mi l'inici d'una nova etapa, un punt d'inflexió en el que pretenc deixar enrera algunes coses, modificar-ne d'altres i incorporar-ne de noves...

The Secret

The Secret o Com una sopa però encantada de la vida, qualsevol dels dos podia haver estat el "títol" d'aquest post.

Mentre camino vaig deixant a la vora del camí algunes de les pedres que duc a la motxilla; prejudicis, condicionants, pors, lligams no desitjats...tot allò que em pesa, que m'atrapa i m'ofega ho he començat a llençar.

I encara em resta, però ara camino més lleugera.

Començo a veure el camí més clar, a sentir que aquest és el camí, que tindrà rajoles verdes, grogues o vermelles però que al cap i a la fi és el meu camí, i és per això que és el que vull seguir.

Fent neteja

Estic de neteja, tant a la vida com en el bloc al que li estic fent un rentat de cara.

És curiós, tant en el bloc com en la vida hi ha parcel·les en les que em sento atrapada i és aquí on he de passar-hi bé l'escombra, amb força i sense por, he de treure-hi la pols, les teranyines i obrir bé les finestres deixant que hi entri l'aire.

Aire fresc, això és el que vull, divertir-me, sortir i entrar, campar al meu aire, fer el que em vingui de gust, al meu aire i al meu ritme...Segurament haurà qui se sentirà ofès/a, dolgut/da,...però la vida és un cicle, l'any passat vaig necessitar hivernar i ara vull estiuejar...

Casualitats?

Ja fa dies que em venia al cap el desaparegut artista Tino Casal i una de les seves cançons no sé per quina raó. Dilluns passat per casualitat vaig acabar esmorzant en un forn que es troba molt a prop de l'Hospital de Sant Pau, vaig demanar el meu cafè i un croissant i tot just abans de seure va començar a sonar aquesta cançó...

Jo sóc dels Reis Mags

No sóc monàrquica, però a mi els regals me'ls porten els Reis Mags.
Faig carta, el dia 6 em llevo d'hora per desembolicar els regals que m'han deixat, mai sé què em portaran i després de dinar menjo tortell...i que duri!
Avui és una nit màgica, és la única nit de l'any en que milers de persones creuen en la màgia, és la nit de la il·lusió i això m'encanta.
Somiadora com sóc per natura, (d'això n'he de donar gràcies a la deessa Tiké); visc aquesta nit i el dia de demà amb emoció i il·lusió i m'agrada viure-ho així, m'alegra viure-ho així, m'encanta que tan a prop com sóc dels 35 puc seguir sentint il·lusió per coses com aquesta.
Benvolguts Reis Mags, us vull demanar una darrera cosa abans que acabi la nit:
Que la màgia ompli la meva vida!

Bons Propòsits

Comença un nou any i amb ell la llista de bons propòsits.

Comença un nou any, i amb ell el meu primer bon propòsit; primer perquè mai havia fet ni havia volgut fer una llista d'aquestes, (si no faig ni la llista de la compra!)

Però aquest cop sí, tinc un únic propòsit:
Somriure-li a la Vida!

No em serà fàcil deixar a un costat les meves pors però aquest és el meu objectiu, sentir-me cada cop més lliure acceptant-me amb les meves virtuts, (que val a dir no són poques), i els meus defectes, (que tampoc són pocs), deixant-me sentir amb llibertat i expressar-me amb la mateixa llibertat.

Ara em toca dir i fer el que canta en Fito..."Déjadme nacer que me tengo que inventar para hacerme pez empecé por las espinas...La vida es algo que hay que morder..."