Arbre de Nadal

Darrerament tinc el bloc una mica abandonat...entre la feina, els estudis, la mica de vida social i la meva necessitat de tenir temps per mi, vaig una mica liada.
Així que se m'acumulen les coses a dir!...
De totes maneres no em vull enrotllar gaire, així que simplement deixaré un petit fragment de l'obra d'en Johann Wofgang Goethe, Las desventuras del joven Werther que fa referència a l'arbre de Nadal, o més ben dit, a la sorpresa i la il·lusió que ocasionava la seva visió quan obrien la porta de l'armari on l'havien amagat:

"Este mismo día que era el domingo de Navidad, fue a ver a Carlota por la noche, y la halló sola. Se ocupaba en arreglar varios juguetes que destinaba para sus hermanos y hermanas, como regalo de aguinaldo. Habló Werther del placer que tendrían los muchachos, y de aquellos tiempos en que al abrirse, sin aguardarlo una puerta, y ver aparecerse un árbol decorado con velitas, dulces y frutas causaba la mayor complacencia"

L'Arbre de Nadal és el meu símbol nadalenc preferit, requereix tot un ritual, anar-lo a buscar, triar-lo, dur-lo a casa, decorar-lo i un cop passades les festes tornar-lo perquè pugui ser replantat.
Símbol de la vida eterna ja que en ple hivern, l'estació on tot s'atura i mor, l'arbre de Nadal segueix mantenint la seva verdor i les seves fulles.

Divendres

Aquí us deixo una de les "meves" cançons per celebrar que som divendres i a sobre tinc pont!...quina meravella...
Ara només em manca la segona part del títol...

Parc temàtic

Ahir vaig tenir un sopar, en una de les converses algú va parlar d'un noi a qui no conec ni he vist mai però que sembla ser que té les orelles grans...Ah!, no passa res!, aixó s'arregla!...Sí, sí, és veritat, això s'arregla, te les enganxen i ja està!...Jo vaig restar callada davant d'aquesta afirmació que em va semblar, tots els assistents compartien...
Desconec com són les orelles d'aquest noi, si són d'elf, gnom o si les té com en Dumbo.
No sé si té algun tipus de complexe o si aquestes orelles li impedeixen mantenir l'equilibri si fa vent, però encara ara hores després d'haver sopat em pregunto...perquè se les ha "d'arreglar"?...que no li funcionen?...VISCA LES ORELLES GRANS, ELS NASSOS GRANS, ELS HOMES CALVS I LES DONES RODONES!!! Sí senyor!, Això és diversitat!! Ens hem convertit en esclaus, esclaus del nostre cos, el nostre armari, la nostra feina...Volem ser perfectes i viure en un món perfecte, però per sort el món no és un parc temàtic,(per molt que ens hi entosudim), la vida és vida i és mort, hem de riure i plorar, hi ha bellessa però també lletjor, si no hi hagués foscor no podríem veure la llum i si només hi hagués llum tots seríem cecs.
I tot això ho dic jo, un dona a la que li encanta comprar-se roba i amb tantes cadenes que a vegades sembla un fantasma...però també ho dic jo, la mateixa dona que vol anar trencant les seves cadenes fins a sentir-se plenament lliure.

M'agrada...

Avui que sé que m'és més fàcil caure en la rutina que canviar, vull agafar consciència del que m'agrada, de les meves il·lusions, ja siguin grans, petites o pura fantasia...
Vull ser-ne conscient i m'agradaria compartir-ho amb aquells que camineu prop meu, amb els que em trobo pel camí i amb els que em trobaré durant un instant o tota una vida...
M'agrada somiar desperta, somiar amb d'altres móns, móns màgics farcits d'èssers fantàstics...
M'agraden les petites coses, un sopar amb uns amics un divendres a la nit, un espai on gaudir de la seva companyia, un moment per consolidar els nostres llaços...
M'encanta perdre el temps, sentir que tinc temps per mi, temps per perdre, per caminar mentre somio, per embobar-me mirant aparadors, persones, que sé jo...per fer un cafè i sucar-hi una ensaimada...i això em recorda que m'agrada menjar...i cuinar...i aprendre coses, coses intel·lectuals, senzilles opinions però també coses sobre l'ànima...sobre la meva ànima...

A vegades em perdo amb el que m'agradaria i oblido el que m'agrada; però no vull que se m'escapi el que m'agradaria així que de moment ho deixo pendent, només pendent...

Pensaments

Aquests dies vaig liada, novament he començat a estudiar, potser aquesta eterna koré torni a donar mitja volta o potser aquest cop arribi fins al final d'aquest nou camí...
Això sí, tot i la manca de temps no me'n puc estar de recomanar a totes les dones un llibre que de ben segur moltes ja haureu llegit; jo sento aquests dies la necessitat de rellegir-lo i no me'n puc estar de deixar aquí un fragment que és el pà de cada dia i que personalment sovint oblido però vull recordar...
"Los severos comentarios acerca de la aceptabilidad del cuerpo crean una nación de altas muchachas encorvadas, mujeres bajitas sobre zancos, mujeres voluminosas vestidas como de luto, mujeres muy delgadas empeñadas en hincharse como víboras y toda una serie de mujeres disfrazadas. Destruir la cohesión instintiva de una mujer con su cuerpo natural la priva de su confianza, la induce a preguntarse si es o no una buena persona y a basar el valor que ella misma se atribuye no en quién es sino en lo que parece."
Fragment extret del llibre Mujeres que corren con los lobos, de Clarissa Pinkola Estés
...Aquest llibre em renova l'energia, em dóna força i ganes de cridar: Deixem-nos estar de tonteries i Sortim al carrer movent les caderes!!!

Alicia

Us deixo una de les "meves" cançons, no és el clip de la cançó però m'ha agradat molt aquest muntatge...
Bon cap de setmana a tothom!!

Moments Estel·lars

Els records venen a mi, se succeeixen escenes i mentre dins meu transcorren aquestes imatges els ulls se'm humitegen, alguna llàgrima vessa, no totes però ja que només les més agosarades s'atreveixen a néixer mentre les altres esperen que l'audàcia les hi doni la força necessària per iniciar el seu descens cap a la terra.
Sovint et trobo a faltar, a vegades el teu nom assalta els meus pensaments, hi ha dies que em sembla veure't corrent pel carrer amb aquell aire despistat que tant m'agradava...
Ara tinc d'altres coses, diria que he guanyat en maduresa, he crescut o al menys no m'he fet petita!, però hi ha coses que he perdut, fantasia, il·lusions, moments, sobretot moments, moments que hagués volgut compartir amb tu, i el desig de que haguessis volgut compartir els teus somnis amb mi.
Avui la Melancolia ha trucat a la meva porta però veig que no ha vingut sola, la Tristesa l'acompanya, les deixo entrar, em volen fer companyia una estona, potser unes hores, mentre busco unes galetes per oferir-les-hi vaig agafant consciència, m'enfado, m'estresso, procuro mirar a un altre lloc, però de totes maneres veig quelcom que m'espanta i que no vull reconèixer...
No em ve de gust exposar el que ara veig i abans no veia o no volia veure, no vull dir què mancava ni què sobrava, sento que ara és el moment de retre homenatge; de cridar al cel que aquesta ha estat LA MILLOR RELACIÓ que he tingut mai, que M'HA ENCANTAT estar amb tu i sí reconec que repetiria per 1.001 raons; hem tingut moments que no sabria descriure amb paraules o potser sí...jo diria i dic que hem viscut MOMENTS ESTEL·LARS!!

Parèntesi

Finalment ha arribat aquest moment del dia; el moment de parar, uns minuts per estar amb mi.
Durant el dia d'avui he desitjat en diverses ocasions que arribès aquest moment; avui estic físicament esgotada, i també he estat força agobiada...i quan m'agobio, m'atabalo, m'estresso, m'enfado i em bloquejo...per sort per mí i pel meu entorn això no em dura tot el dia i el meu Hyde particular s'acaba retirant.
És per això que anhelava aquest instant que cavalca entre la reflexió i la serenor, i ara que sóc aquí se'm acut quelcom que em va arribar per casualitat: ¿I si faig una llista amb les paraules que m'agraden?...Aquí va la meva llista:
Somiar, magia, univers, mar, riure, somriure, innocència, calma, LLuna, Sol, amor, amistat, ànima, llibertat, esmorzar, aire, plenitud...i podria seguir enumerant un mot rera un altre...aquest exercici tempera l'esperit...
I a tú?, quines paraules t'agraden?

Viriditas

Em resulta agradable sentir que començo a tenir les meves coses, que he estat jo qui ha triat els llibres que llegeixo guiada per la intuició, la casualitat, la recomenació d'un amic i de vegades fins i tot per la seva portada...

Em reconforta sentir que començo a fer coses únicament per mi, sense que aquestes vinguin motivades per la recerca de l'aprobació/estimació d'algú altre...
Em dóna alegria saber que puc anar al cinema i gaudir de la pel·lícula amb la única persona que m'acompanyarà tota la vida...

M'agrada sentir que començo a construir la meva casa, a moblar-la amb els meus colors, els meus llibres, les meves pelis, les meves coses, el meu blog...

Cosetes

En primer lloc vull agrair la col·laboració i els ànims brindats a les tres persones que em van acompanyar ahir en el soparet de Manos de Trapo.


Cosetes...Cosetes a les que ara en pujar les fotos me n'adono que hi predomina el color vermell, el color de la vida i de la mort...Us recomano vivament que gaudiu del video que trobareu en clicar l'enllaç del vermell, a mí m'encanta i és una de les coses que se m'ha acudit en adonar-me del color d'aquesta col·lecció.
Com sempre dir-vos que si em voleu dir alguna cosa podeu contactar amb mí a
través de manosdtrapo@gmail.com

L'Oracle

Em resulta difícil mostrar-me; escric, esborro, torno a escriure...segurament deu ser això el que faig a la vida, camino, m'aturo, reculo, torno a caminar...En realitat em resulta més senzill deixar fragments de llibres que de cop i volta venen a mí, i tot i que aquests no diuen exactament el que jo diria però no dic perquè no trobo les paraules per dir-ho, aquests fragments són per mí l'essència d'això que vull dir però no dic...És per això que avui vull deixar dos fragments d'una obra, un llibre que aquests darrers dies diria que ha vingut a mí...

"Minino de Cheshire"-empezó a decir en tono tímido, porque no estaba del todo segura de que ese nombre le gustara; sin embargo el gato amplió más su sonrisa: "Bueno, parece que le está gustando -pensó Alicia, y prosiguió-: ¿Podrías decirme, por favor, qué camino debo tomar desde aquí?
-Eso depende en gran medida de adónde quieras llegar -dijo el Gato.
-No me preocupa mucho adónde...-dijo Alicia
-En ese caso, poco importa el camino que tomes- dijo el Gato"

I ara que estic aquí, aturada en aquesta cruïlla, se'm acut...

"En esta ocasión, Alicia esperó pacientemente a que aquel ser volviese a hablar. Un minuto o dos más tarde, la Oruga se quitó el narguile de la boca, bostezó una o dos veces y se desperezó. Luego se bajó de la seta, y se adentró en la hierba, limitándose a decir mientras caminaba: "Un lado te hará crecer, y el otro lado te hará menguar"
Tots dos fragments han estat extrets del llibre Alicia en el País de las Maravillas.Al otro lado del espejo de Lewis Carroll.

"Sigue el camino de baldosas amarillas" deien al Mag d'Oz...però les meves "baldosas amarillas" encara no són visibles, o potser sí i sóc jo qui encara no les veu...

Katharsis

No sé ben bé com ha anat, no ha estat de cop però sí inesperat: s'ha obert un dels calaixos tancats.
Amb cura miro el que hi vaig desar, entre pols i teranyines veig coses que van passar, no em ve de gust explicar com va anar tot plegat, el cas és que ara sé que em vaig deixar de mirar...
L'altre dia em va agradar sincerar-me, dir el que sento i no amagar-me'n; em vaig sorprendre a mi mateixa, tot i això sé que he d'anar poc a poc...segueixo essent una experta en fugir i esquivar...però em sembla que sóc menys miop, ara em començo a mirar i el millor és que em començo a agradar...

X.cuses

Per fer i per no fer, per desfer, per tirar enrere, per avançar, per prémer el play i per seguir en pausa, per obrir una porta o una finestra, per saber, per parlar, per passejar o fins i tot per prendre un té, per conèixer i per caminar amb quatre cames.
Per seure, per enfadar-me i desenfadar-me, per rebutjar, esperar i desesperar, per fer-me sentir, escoltar i sobretot ser escoltada, per mostrar i demostrar, per trobar i encara més per ser trobada.
Per seguir plorant i seguir rient, per retreure i per deixar de fer-ho, per confiar en l'un i en el tot.
Per no rés o per molt, per crèixer i ser valenta, per seguir tenint por per acceptar, per reconèixer una lletra, un mot amb cos de sentiment, per desitjar que marxi, que s'esborri, per cridar a la indiferència, per seguir tenint por al rebuig, al què diràn i al què deixaràn de dir, al no, a un crit, només un mot, a una lletra que ho resumeix tot.
Encara que no ho sembli, ara començo a veure-hi clar, és per això que vull deixar aquí una frase que vaig sentir fa pocs dies, demanant també disculpes per una acció que en més d'una ocasió he dut a terme i ara veig que la responsabilitat era només meva, la frase en qüestió és "No me claves en tu cruz" i és que a vegades t'he clavat en una creu que no era teva sinó meva.

Perséfone

"...La diosa Perséfone fue una hija despreocupada hasta que fue raptada y violada por Hades y, durante un tiempo, se convirtió en una novia a pesar suyo, indefensa y cautiva. Aunque fue liberada gracias a los esfuerzos de su madre, comió algunos granos de granada, lo que le valió tener que pasar una parte del año sobre la tierra con Deméter, y otra parte en el mundo subterráneo con Hades. Sólo más adelante llegó a independizarse como reina y guía del mundo subterráneo. Cada una de las fases bien diferenciadas del mito tiene su correspondiente paralelismo en la vida real. Al igual que la diosa, las mujeres Perséfone pueden evolucionar a través de estas fases y madurar respondiendo a lo que les sucede. Pero también pueden estancarse en una de ellas. A diferencia de Hera y Deméter, que representan fuertes instintos a los que una mujer tiene que resistir con frecuencia para crecer internamente, Perséfone influye en que una mujer sea pasiva y complaciente. Así, fácilmente es dominada por los demás. De entre las siete diosas, la más indiferenciada y la que menos forma tiene se caracteriza por una falta de dirección y de impulso. De todas ellas, no obstante, también es la que presenta más vías posibles de crecimiento personal". Fragment extret de Las diosas de cada mujer. Una nueva psicología femenina; Jean Shinoda Bolen, Ed. Kairós.

Primers passos

Aquí us deixo una petita mostra de les peces que us deia.
Mentre escric m'adono que ara fa un any, no hauria fet fer rés d'això, ni tan sols m'ho hagués plantejat...segurament miro de veure-hi quelcom de positiu o potser no i això és una mostra de com fins i tot la terra erma pot tornar a ser fèrtil...
A través d'aquest blog acabat de néixer procuraré no només mostrar-vos aquestes petites peces, sinó també mostrar-me una mica a mi mateixa, per aixó aniré deixant missatges, imatges, històries, etc...fent honor a aquest eclecticisme que em caracteritza i deixant de ser la dona invisible per anar essent cada cop més visible...
Dir-vos també que si us agrada alguna peça o per qualsevol consulta o suggeriment podeu adreçar-vos a mi a través de manosdtrapo@gmail.com

Ariadna

Ariadna fuig amb Teseo, però fugint amb ell li dóna l'esquena al seu origen...Teseo acaba abandonant-la a l'illa de Naxos mentre ella dormia...
Ariadna va ser abandonada perquè abans ella havia abandonat el seu origen...
"...este mito es análogo al proceso por el que una mujer se libera de su identifación con el rol de "hija del padre". Inicialmente ella es la "princesa". Para ir más allá de este estado perpetuo de adolescencia, el héroe, como un caballero con brillante armadura, viene a rescatarla de los confines del mundo de su padre. El héroe es impetuoso y aventurero, y le trae actitudes nuevas y pensamientos creativos. La mujer ya no estará más limitada por la consciencia colectiva del "viejo rey", del principio paterno.
Una doncella de cualquier edad normalmente proyecta sus habilidades creativas en un hombre, viéndose a sí misma sólo como un reflejo en los ojos y en los cumplidos de su amante. Se enamora del héroe, una personificación de su propio potencial inconsciente, y el hombre lucha las batallas de ella, carga con los deseos de ella, o la salva de una situación indeseable. (...) Para que una mujer pueda ser algo más que el reflejo de su amante, la proyección tiene que ser retirada conscientemente, abandonada o sacrificada. Ella tiene que darse cuenta de que las cualidades que ve en él, están en realidad en su propio interior. En este momento, incluso ella puede empezar a apreciar la fuerza madura masculina, su Dios interno, sin perder la conexión con su naturaleza femenina. En la unión de los principios opuestos, la mujer madura experimenta la fertilidad de su propia energía creativa" . Fragment extret del llibre La prostituta sagrada; Nancy Qualls-Corbett, Ediciones Obelisco.

Psique

...plena de curiositat Psique obrí la capseta, caient en mans dels somnis...
"...Para poder crecer, Psiqué debe cumplir cuatro misiones; todas parecen imposibles hasta que recibe la ayuda de hormigas, un junco, un águila y una torre que habla (todos ellos símbolos de las cualidades de Psiqué).
Las misiones representan lo que la mente femenina debe aprender para poder crecer. Al completar cada una de las cuatro misiones, la mujer que se identifica con Psiqué o con la doncella sin manos consigue una madurez psicológica que antes no poseía.
(...) Para llevar a cabo la cuarta y última misión, Psiqué debe entrar en el mundo subterráneo y regresar con una caja llena de ungüentos preciosos. Solo consigue cumplir esta misión porque es capaz de decir no a aquellos que solicitan su ayuda. Adquiere la capacidad de hacer lo que toda mujer debe aprender a hacer. Cuando ayudamos a personas o hacemos algo por ellas, y por ello nos sentimos obligadas a seguir satisfaciendo sus necesidades y no las nuestras, estamos obstaculizando nuestro crecimiento y perdemos la oportunidad de realizarnos plenamente. Cuando mantenemos relaciones de codependencia, somos como doncellas sin manos que accedemos a que nos corten partes de nosotras mismas. Sólo cuando somos capaces de decir no, nuestro sí puede ser sincero e inequívoco". Fragment extret de Viaje a Avalon. La peregrinación de una mujer en la mitad de la vida; Jean Shinoda Bolen, Ediciones Obelisco