El árbol de la vida

El passat dimecres vaig anar a veure El árbol de la vida, el cap de setmana anterior havia vist per la tele un reportatge on semblava que la pel·lícula, més que una peli, fos un documental ple d'imatges en el que gairebé no hi havia paraules.
Aquestes afirmacions i el fet d'escoltar com molts dels espectadors sortien de la sala als 20 minuts d'haver-se inicial la projecció, em van fer replantejar-me el veure aquest film o algun altre.
A les taquilles del cinema, vaig expressar-li al meu amic els meus temors de que la peli no m'agradés gens, pensava que m'avorriria com una ostra i m'agafaria una ansietat d'aquelles que et fan bellugar-te sense solta ni volta sobre la butaca. Afortunadament, el meu amic és savi i em va convèncer en pronunciar aquestes paraules: Com saps que no t'agradarà si encara no l'has vist?...
I va ser així com vàrem entrar a la sala número 2, (tot i que jo, encara duia els meus temors dins del bolso...).
La pel·lícula no em va agradar, em va hipnotitzar, em va captivar, em va fer sentir i em va entusiasmar...
Li agraeixo al meu acompanyant que hagués pronunciat aquelles paraules, de no ser així m'hauria perdut una gran pel·lícula, capaç de mostrar a través d'imatges espectaculars, (tot i la senzillesa de moltes d'elles), i de les relacions i sensacions dels seus protagonistes, la vida en estat pur...