London Eye o El Ojo que todo lo Ve

Segons el mite egipci, Horus, era el fill d'Osiris, (Osiris havia estat mort a mans del seu germà Seth). Per venjar la mort del seu pare, Horus va combatre amb Seth, i en una d'aquestes lluites va perdre el seu ull esquerre.

Per tal que Horus pogués recuperar la seva visió, Thot va substituir l'ull perdut pel Udyat, un ull especial que tenia propietats màgiques.

La vista és el sentit que ens permet captar la forma i el color del món que ens envolta en la distància. Però aquesta percepció del nostre entorn, és diferent per uns que per altres, a vegades depèn de la mirada i a vegades depèn dels ulls que miren.

Com a persona miop que sóc, em costa veure-hi de lluny, hi veig borrós i no acabo de distingir les formes; vaja, dit d'una altra manera, no hi veig bé.

Quan m'aturo i deixo que el meu cap parli en un altre llenguatge, me n'adono que segurament aquesta deficiència visual que tinc a nivell físic, deu ser també present a nivell simbòlic. És a dir, que a vegades em costa veure amb claredat i a vegades, tot i que hi veig clarament, no hi vull veure.

Tot i això, sento que internament hi veig més clar del que crec; i exactament igual que quan vaig pel carrer i no veig del tot el nom del carrer on sóc, alguns cops m'esforço per acabar de distingir-ne les lletres, però d'altres no...d'altres ho deixo estar...

Després d'haver-ho deixat estar durant anys, vaig voler treure'm les ulleres i veure-hi clar; i així, de manera natural i sense forçar res, vaig anar exposant-me, amb l'objectiu de veure allò que durant molt de temps no he volgut veure o potser amb l'objectiu esperançador de trobar quelcom que em digués que anava errada i que sóc més miop del que sembla.
Malauradament o afortunadament, (segons es miri), les meves diòptries internes no han augmentat, m'hauria agradat trobar una reciprocitat que no va estar present, de fet aquesta era una de les meves reivindicacions i hauria volgut també no sentir-me superior, aquest és un punt que he de millorar.

Un amic em va dir que viatjar és bo per l'esperit; és curiós, diria que quan marxo físicament de la meva ciutat, em costa menys bellugar-me a nivell emocional, és com si al desplaçar el meu cos, algunes de les emocions que durant temps han restat quietes però latents, comencessin també a desplaçar-se, a posar-se en el seu lloc.

Segurament és això el que he fet a Londres: deixar d'ocupar un lloc que ja no em toca i posar-me en el que sento que és el meu lloc.