Amb el pas dels anys vaig sent conscient de quelcom que abans no era capaç de veure: la saviesa que atorga anar fent camí...
Sí, és cert que físicament una no està com estava quan en tenia 20, però em sembla, (o potser és el que vull pensar!), que vaig assolint una altra tipus de bellesa, una bellesa més serena, més madura i més savia.
Res és com em pensava que seria, a la meva edat m'imaginava amb fills, parella, casa, feina...vaja, imaginava una familia Brady!, (amb menys fills però amb el mateix bon rotllo)...suposo que m'imaginava una paraula: estabilitat, (i res més lluny de la realitat...), de tot plegat segurament i tot i que no m'agrada reconèixer-ho, el que més por em fa és que passin els anys i seguir sense un lloc on sentir-me vinculada, sense una persona que m'estimi i a la que estimar, sense haver sabut què és ser mare...seguir sense tenir quelcom on aferrar-me...
Per sort, tot i aquestes pors i desitjos, tampoc vull agafar el primer tren de mercaderies que passi amb destí a Sibèria i sense efectuar cap parada, així que de moment, miraré de seguir fent els meus pasets, que ara per ara s'encaminen cap a la llibertat, la llibertat de ser jo i de fer tot allò que m'ajudi a seguir sent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada