Primavera

Fa un parell de dies vaig veure la pel·lícula Nadie Conoce a Nadie, només el títol ja em fascina, però en una de les escenes Simón, interpretat per Eduardo Noriega expressava una sensació, una sensació que malauradament vaig adonar-me que jo també comparteixo:


"Muchas veces tengo la sensación de estar pasando por encima de mi propia vida sin enterarme, como s la cosa no fuera conmigo, como si todo fuera eventual: 
la casa, el trabajo, hasta los sentimientos..."

He de dir prou a tanta eventualitat i he de començar a agafar consciència de l'avui i l'ara, els dies passen i no tornen, els moments passen i si no els agafes s'escapen, tot té data de caducitat, també jo tinc data de caducitat i aquesta pot arribar en qualsevol moment.

És primavera, la temporada en la que la meva preuada donzella de l'inframón deixa el seu regne per restar uns mesos a la superficie al costat de la seva mare, però també per deixar-se veure, per deixar-se sentir i per gaudir. 

Durant aquests propers mesos deixa de ser la guia de les ànimes perdudes permetent-se ser una altra cara de si mateixa, convertint-se així en la que vol embriagar-se amb la olor de la vida, la que es vol deixar acaronar pels rajos de sol, la que anhela sentir, la que desitja abraçar la vida.

 Benvinguda Primavera, i és clar, Benvinguda Perséfone